Mestres

Avui comença un programa a TV3 “MESTRES” que crec pot ser prou interessant. Aquest programa pretén explicar com son el mestres, com han de ser, la tasca que duen a terme, la responsabilitat que tenen sobre el futur dels seus alumnes...També he vist al vídeo promocional el testimoni d'alguns adults que expiquen la influència positiva que aquests mestres han tingut en les seves vides. I m'he frustrat! Jo no recordo que cap mestre m'hagués influït positivament, que trist, no? Fa dos dies que penso i penso intentant recordar quelcom de positiu...i potser semblaré injusta, però només recordo imposicions, injustícies, comportaments “classistes” i xenòfobs...i pors, moltes pors, ni una cosa, ni una que m'aportés rés positiu. He arribat a la conclusió que segurament el més positiu que en vaig poder treure va ser triar fer exactament al contrari del que em van ensenyar. Comparo els meus mestres amb els de la meva filla i encara veig més la diferència, ella va tenir unes “Carmens “i una “Dolors” a la llar d'infants que encara avui li serveixen de referent ( i ara que estudio Educació Infantil a mi també!), mes tard una “Victòria” que es va preocupar del seu benestar fins i tot fora de l'escola, després va arribar una “Conchi“que ja li va donar pautes pel que podria fer en el seu futur i mes tard, ja al institut, un “Eduard”que la va ajudar a definir-se. No deixo de pensar en la sort que va tenir i en la que tenen els nens i nenes d'avui en dia amb molts professors i professores que van més enllà d'ensenyar les matèries obligades a l'aula, dones i homes compromesos en el futur dels que seran les dones i homes del demà, i quan me'n adono encara veig mes tristes i grises les que em van educar a mi. Però tot això encara m'ha fet rumiar en un altra factor, la família, potser les meves mestres no van estar a l'alçada , potser no, no, segur, però sabeu el que si va estar a l'alçada i que potser no tots els nens i nenes d'avui poden dir el mateix? el que em va compensar? la família, els meus pares i els meus avis que van creure sempre amb mi, que em van alentar a fer allò que jo volia, que van creure amb mi fins i tot en el moment que jo, com a adolescent rebel, molt rebel, els hi estava fallant, fins i tot llavors van creure amb mi, això amb va fer ser la persona satisfeta que avui soc. Però hi els que no van poder-hi comptar? com deu ser la seva vida? I els nens i nenes d'avui que tenen aquesta gran sort de tenir uns mestres que van mes enllà d'ensenyar geografia, ciències, matemàtiques..., poden comptar amb el recolzament i la complicitat dels pares? I és que en aquesta vida res es tan blanc ni tan negre.